Al gener de 2008 visitem l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí (Fig.1) a sol·licitud de Mn. Barcons, a ell i al consell parroquial els preocupava l’estat de conservació dels vitralls.
Els forts temporals de tramuntana d’aquell hivern havia fet que algunes parts del vidre es desprenguessin, s’havien corbat alguns panells a diversos finestrals de l’església.
Trobem un conjunt complet, probablement executat en un període curt de temps i projectats des del principi com a grup, fet no gaire habitual. Tampoc no ho era que mantingués la simplicitat extrema de no contenir cap element original, ni simbologia religiosa, ni en els petits plafons lobulats de la traceria.
Els vitralls des de la nau presenten poques característiques que les fessin atribuïbles a un taller o fins i tot a una època i el més senzill hauria estat menysprear-los pel fet de ser tan pobres.
Durant els treballs de restauració de tres dels vitralls es van confirmar les sospites de l’antiguitat dels vitralls a partir de l’estudi dels materials utilitzats. El conjunt de vitralls del nivell superior són un conjunt complet de vitralls del S.XVIII. Aquest és un període de decadència en aquest art, iniciat durant el segle XVI i que es prolonga fins a mitjans del XIX del que coneixem pocs casos pràctics i això els converteix en rars i molt interessants.
Descripció.
Les vidrieres són un conjunt de 14 vidrieres, cadascuna dividida per un mainel i amb un petit plafó lobulat a la traceria. D’aquestes, 13 vidrieres són de finals del segle XVIII i dibuixen patrons geomètrics. Els vitralls de l’església són distribuïts simètricament de manera que es repeteix el dibuix als dos costats de la nau (Fig.2).
A la finestra central, l’únic modern d’aquest nivell, hi ha una vidriera on en una de les llancetes es dibuixa la Immaculada Concepció i un altre Pio X. Aquest va ser un vidrier donat pel bisbe Cartañà, motiu pel qual apareix l’escut episcopal en una de les parts inferiors. Va ser construït el 1951 segons dibuixos de l’artista Joan Fuster quan era rector Mn. Josep Garrido. Aquest rector va instal·lar el vidre de protecció actual i va retirar el mur de tàpia que va protegir els vitralls durant molts anys.
A la façana occidental, sobre el cor, hi ha un gran finestral circular on sobre un fons geomètric es dibuixen uns palmells i una espasa. Aquests són els únics elements figuratius que trobem (Fig.3,4). La gamma de colors de tots els vitralls antics és molt similar.
Als nivells més baixos de la nau central hi ha petites obertures amb algunes vidrieres pintades del S.XX. Anteriorment a la guerra civil aquestes finestres havien estat tapades pels retaules de les capelles. Sobre el cancel d’entrada en un nivell mig hi ha una finestra amb dues llancetes on trobem un vidre modern confeccionat amb vidres impresos siliconats.
Breus dades històriques de la parròquia.
L’església parroquial de Sant Genís és un edifici gòtic dels més emblemàtics del Baix Empordà per les seves grans dimensions i característiques constructives peculiars. L´inici de la construcció del temple data de principis del S.XIV. La construcció avança amb moltes traves, a causa de successives dissorts de la ciutat i la nau no es va completar fins a finals del S.XVII. No és fins al S.XVIII que l’església rep l’empenta definitiva, és sorprenent la quantitat de reformes que es fan, el 1730 es reforma la capella fonda, el 1739 es reforma la capella de Sant Francesc per convertir-la en un vestíbul de la capells barroca, es construeix la nova sagristia i la porta meridional (1735-1739) i s’acaben les dues torres (1672-1808). No hem pogut trobar cap referència específica als vitralls a la bibliografia existent, únicament que la capçalera actual de l’església es construeix el 1609. Part de la documentació de l’arxiu parroquial es dispersa durant la guerra civil i només alguns llibres es conserven a l’arxiu de Girona. Tot i això, de la tipologia dels vidres i de l’estudi dels materials podem concloure que les vidrieres són realitzades durant aquest darrer període de gran activitat constructiva.
Descripció dels materials dels vitralls de la parròquia.
Treballem a les vidrieres N.II i S.II (Fig. 5) durant l’any 2008 ia la vidriera NVII durant el 2014. Des d’un primer moment ens va cridar l’atenció el tall inusual de les peces i d’altres característiques pròpies d’un període en què no es tenia un gran domini de l’artesania. Les particions no semblaven fetes amb el criteri de màxima resistència, sinó que en alguns casos les peces semblaven seguir un dibuix sense que s’hagués valorat l’adequació dels talls a la seva funció. Alguns dels patrons traçats pels vitralls apareixen als pocs manuals que es van escriure durant el període i del que tractarem més endavant. Els ferratges són platines molt primes amb rosques i femelles antigues, mecanitzades toscament (fig.6). El plom utilitzat és de paret molt prima extruït en rodes baixes, molt utilitzat al segle XVIII (fig.7). Durant els treballs de restauració al taller trobem que en general l’execució d’alguns detalls dels vitralls eren propis de vidrieres antigues, per exemple: els vidres eren tallats amb diamant i no sempre l’execució dels talls era cuidada. De vegades trobàvem restes de vidre a l’aresta del tall que no havien estat retirades. Les línies a l’emplomat geomètric no coincidien i peces que haurien d’estar alineades no ho estaven. Les soldadures de l’estany sobre les interseccions del plom estan fetes amb poca habilitat i alguns panells només estan soldats per una cara. L’estany és un element car i de vegades per economitzar se soldaven els panells emplomats només per una banda. Les varetes de reforç que fixen els plafons al marc es troben disposades de forma poc habitual amb un entramat disposat radialment, forjat i reblat.
El vidre és de manxó, gairebé sense irregularitats i molt llis. Trobem moltes restauracions i reparacions, fins i tot alguns panells completament reemplomats recentment. Afortunadament tots els vitralls estan protegits exteriorment per un vidre antic però encara efectiu, construït per un vidre d’1,5 mm de gruix instal·lat en un marc de fusta. Tots els vitralls es troben en un moment del seu cicle de conservació en què es requereix alguna actuació per netejar-los, consolidar-los i fins i tot algunes actuacions més intensives.
Una de les característiques de les vidrieres que ens van fer dubtar de l’origen va ser la presència d’un vidre blanc gravat en algunes parts. Aquest és també un punt poc estudiat. L’àcid fluorhídric va ser un descobriment del químic Suec Scheele de la segona meitat del S.XVIII. Aquest és actualment el producte principal per gravar vidres, la presència d’aquests vidre podria indicar que els vitralls són més recents, alguns investigadors han trobat vidres gravats més antics que es confeccionaven partint d’altres materials fins que es podia gravar el vidre amb aigua règia en funció de la composició daquests.
Els vitralls del segle XVIII a Catalunya.
El vitrall en el període comprès entre el S.XVI i el S.XIX passa per una època de decadència especialment dura en contrast amb l’esplendor de la vidriera gòtica i amb la força amb què es recupera aquest art a finals del segle XIX. La vidriera barroca no juga el paper que juga tan bé la vidriera medieval. No és el tancament perfecte pels grans finestrals que modifica la llum interior del temple. Durant el barroc la majoria de les esglésies usen vidrieres clares amb patrons geomètrics senzills per fer visibles els retaules i pintures. Alguns historiadors de l’art creuen que les noves possibilitats tècniques de la vidriera, sobretot el pintat dels vidres amb esmalts cuits al foc, la van portar a ser pràcticament un substitut de la pintura sobre tela i que aquest fet va fer que l’ús tradicional de vidre i plom es perdés progressivament. A Catalunya les guerres i invasions de part del territori van ser constants. No és un fenomen que passi amb tanta cruesa en altres països, on malgrat la influència de la reforma i dels canvis de gust la vidria va continuar trobant-ne els usos.
A Catalunya comptem amb pocs exemples d’aquesta època, tots ells caracteritzats per presentar poc o gens de figuració i molt pocs elements pintats, els més coneguts en edificis religiosos són les vidrieres de les abadesses de Santa Maria de Pedralbes, les vidrieres de Santa Maria del Mar i els de l´església del Pi de Barcelona. Tots ells obra de les dues grans estirades de vitralls d’aquell temps; Saladrigues i Ravella. Els primers estan molt poc estudiats i van ser actius com a mínim entre el 1679 i el 1785. Es coneix que van treballar a les catedrals de Barcelona i Girona. La nisaga Ravella ha estat objecte recentment d’interessants estudis. Es coneix que van col·laborar amb Hipòlit Campmajor i sembla que la seva vida empresarial va continuar amb altres noms i es va perllongar fins a inicis del S.XIX.
El taller Ravella va constar de dues generacions Josep Ravella i Ordoñes (1727-1806?), i els germans Josep Francisco Ravella i Durán (1754-1789?) i Ramon Josep Ravella i Durán (1757-?). Van treballar a Santa Maria de Cervera, Santa Maria del Mar, Santa Maria de Pedralbes [1] i Santa Maria del Pi.
És important aclarir que molts d’aquests treballs no corresponen estrictament a encàrrecs per construir vidrieres noves sinó que són contractes per refer petits vitralls danyats i recompondre’ls.
Els manuals que s’han escrit sobre les vidrieres a Espanya, a Catalunya no en tenim constància de cap, deixen veure la precarietat d’aquest art durant aquest temps. Per exemple: gen manual del Monestir Extremeny de Guadalupe, datat el 1647 “ Breu tractat de traçar les bedrieres i de quina sort es talla el vidre” no es descriu ni com es pinten els vidres, únicament com es desmunten les vidrieres velles i com es poden reutilitzar els materials. No és en cap cas un manual per a un artista, sinó més aviat per a un treballador manual. En el tractat de 1718 escrit pel pintor Francisco Sánchez Martínez [2] conservat a la Catedral de Toledo es descriu un breu receptari de com produir els esmalts i pintures i de com aplicar-los. A Segòvia es conserva un manual del 1680 redactat pel pintor Francisco Herranz, autor d’algunes vidrieres de la catedral, escrit amb l’objectiu que el coneixement d’aquest art no es perdés. El tractat més complet és el del Parisí Pierre le Vieil [3] de 1774 que en part recull el contingut de documents anteriors i on sí que es descriuen detalladament els materials i els mètodes. En aquest tractat es mostren dibuixos de patrons exactes a algunes vidrieres de Sant Genís (Fig. 8 i Fig. 9, Fig. 10). Les làmines i descripcions de les eines i els materials són molt similars a les làmines que editarà gairebé simultàniament l’enciclopèdia de Diderot i Dalambert.
L‟estudi d‟aquest període presenta dues grans dificultats; les obres conservades són molt poques i no presenten traços estilístics diferencials clars, alguns vitralls del S.XX adopten també per economia els mateixos patrons de manera que sense el suport de documentació és difícil o impossible atribuir a un o altre taller l’autoria d’una obra i de manera àmplia inscriure’l a un període.
Tenim constància d’altres obres del bisbat de Girona que podrien ser atribuïbles a aquesta època, per exemple una vidriera procedent d’una capella privada que actualment es troba en una col·lecció particular. Presenta moltes similituds amb la descripció dels materials que hem fet i fins i tot el vidre plaqué és gravat amb diamant. Un dels vitralls de la façana sud-oest de la Basílica de Sant Feliu de Girona presenta una partició i una paleta de colors similars a alguna vidriera de Torroella.
Probablement hagi estat pel seu escàs nombre i pel seu aspecte discret pel que tan sovint han estat menyspreats i fins i tot destruïts els vitralls d’aquest període. És el moment de defensar-los com a testimoni d’un temps i un període rar i únic d’aquest art.
Agraïm a Mn.Barcons i al Sr. Riera la seva ajuda a la redacció d’aquest article. Als Srs. Batallé i Aleman i el seu treball a la restauració de les vidrieres.
