La vidriera cloisonné, analitza de materials i dificultats de conservació

S’han conservat tan poques notícies com objectes confeccionades amb aquest procediment i el procés de documentació d’aquestes vidrieres mateix ha passat a través d’intents més o menys aventurats i puntuals que han deixat poca o cap continuïtat. A la llum dels darrers descobriments era interessant redactar un text recopilatori i ordinador del que fins ara hem arribat a conèixer amb anàlisis que aclareixin definitivament els materials emprats liquidant d’una vegada la contradicció a la documentació de García-Martín (1,2) i la de la patent descrita per Strobl (3).

En tractar les vidrieres cloisonné cal aclarir l’equívoc amb un altre procediment decoratiu homònim, l’ esmalt cuit que es fa servir en joieria com a procediment pictòric i esmalt cloisonné que ha tingut aplicacions també sobre vidriera1. Les vidrieres cloisonné es construeixen amb diminutes compte de vidre encaixades entre primes tires de llautó . No hi ha durant el procés no hi ha cap tipus de cocció ni soldadura .

La voluntat d’innovació dels tallers de vidrieres de finals del S.XIX justifica el fet que dóna inici a la introducció de la vidriera cloisonné a Catalunya . Frederic Vidal i Javelí, propietari de l’empresa de decoració d’interiors Vidal, va enviar el seu fill a Londres a aprendre un nou mètode de construcció de vidrieres al taller que tenia la patent. Aquesta va ser sol·licitada per la societat Pfister and Barthels el 1897 que dirigien com a socis l’empresa London Cloisonné Glass Company , situada a Londres al carrer Berners 40. Fins ara aquests són els únics artesans coneguts encara que roman la sospita que el nombre d’objectes produïts és massa gran en relació amb els pocs artesans productors documentats.

El 1898, Frederic Vidal Puig (1882-1950) va arribar a Londres , després de només un any de romandre al taller havia après bastant per produir vidrieres en tècnica cloisonné , per la qual cosa va tornar a Barcelona . Poc després va començar a ensenyar als treballadors del seu pare el nou procediment, però després de sis mesos van refusar continuar aprenent argumentant que la tècnica era massa difícil. El 1904 Vidal Puig va anar a Sud Amèrica on va passar 9 anys. Va tornar, encara que mai més va realitzar vidrieres cloisonné ni es va dedicar a cap activitat artística. S’assumeix que tots els vitralls realitzats en aquest procediment van ser realitzats pel taller de Vidal Puig entre 1899 i 1904. García Martín (3,4) i Strobl 5 van descriure el procés de construcció de la manera següent.

Comença amb la confecció d’un dibuix a mida natural de l’objecte que es pensa construir i col·locar-lo sota un vidre transparent de la mateixa mida, inicialment es prepara el vidre amb una solució de goma aràbiga. Posteriorment sobre aquest vidre s’aniran dipositant els filferros de llautó degudament doblegats seguint els contorns i adherint-los amb goma aràbiga.

A continuació s’afegien progressivament les partícules de vidre i finalment quan totes estaven disposades es prosseguia a l’encolat mitjançant l’aplicació de cua de peix calent . En assecar l’adhesiu es procedia a la cobertura de la vidriera amb un altre vidre de gruix menor i que exercia únicament la funció de coberta. El costat d’aquest sandvitx es tancava amb un cordó fi de massilla degudament conformat en fines tires d’1cm d’amplada i uns 3mm de gruix. El lateral de tot el conjunt es tancava finalment amb paper engomat. En alguns casos s’esmenta la possibilitat de tancar les vidrieres amb làmines de coure estanyat encara que únicament es coneix un petit objecte confeccionat d’aquesta manera, originalment propietat del mateix Frederic Vidal Puig i que es feia servir com a mostra de color per triar els tons durant el disseny de la vidriera.

Cal afegir a més que en alguns casos no es confeccionaven objectes translúcids si no apliquis per a mobles o taules , de manera que la base on s’adherien les partícules no era vidre si no guix o altres materials i en aquests casos no portaven cap tipus de coberta . Alguns d’aquests objectes que hem pogut observar presenten un estat de conservació notable sense que la manca de protecció hagi accelerat el deteriorament.

Després del tancament de les úniques dues empreses conegudes dedicades a la producció d’aquest tipus de vidrieres , la tècnica va quedar en l’oblit . Durant la documentació de la casa Bertrand i Serra de Barcelona es va descobrir l’extensa col·lecció de vidrieres produïdes amb aquest procediment. No obstant això, ningú va ser capaç de reconèixer ni anomenar la tècnica i el desconeixement dels autors originals era absolut. L’ investigador pioner de la història de les vidrieres cloisonné va ser el professor Manuel García Martín . El mestre vidrier JMBonet va ser el primer a identificar la tècnica i lautor de les vidrieres. Coneixent l’autor dels vitralls el professor Garcia-Martín va ser capaç de relacionar Frederic amb el taller londinenc, va descobrir al Victoria and Albert Museum un fullet (5,6 ) sobre els vitralls cloisonné i fins i tot va contactar amb descendents d’aquesta empresa que lamentablement no van poder aportar cap informació. Els treballs del professor es van completar amb una exposició de les vidrieres de la casa Bertran i Serra , que la família va cedir a l’Ajuntament de Barcelona i amb els intents de restauració de les vidrieres cloisonné per part del taller ocupacional de la Casa Elizalde de Barcelona.

Qualsevol publicació posterior (7) als treballs de García Martín ha aportat poques novetats a nivell històric. Tot i això les brillants publicacions d’aquest autor deixaven un gran buit en la documentació dels materials originals emprats i si bé esmentava la possibilitat que l’aglutinant usat fos goma aràbiga no aportava cap anàlisi concloent. No va ser fins a la investigació d’aquest autor que el món anglosaxó va començar a fer tímids intents en la documentació del seu patrimoni en aquest camp, apareixent diferents objectes, a Anglaterra, Sud-àfrica i els Estats Units.

Amb la recent aparició de la publicació del professor Strobl el 2007, gairebé vint anys després de la publicació de García Martín, es van tornar a tenir notícies de les vidrieres cloisonné . Strobl va ser capaç de trobar la patent descrivint els materials i passos presos per l’empresa The London Cloisonné Glass Company . El que és sorprenent per a la comunitat de conservadors i historiadors interessats en aquest tipus de vidriera va ser que l’aglutinant esmentat per GM, la goma aràbiga, no era l’únic empleat en la construcció de les vidrieres. Esmentant explícitament que es feia servir la goma
aràbiga per a la subjecció de les tires de llautó i la cua de peix per a la subjecció de les boles . La documentació de GM havia portat tots els conservadors que acceptaven el repte de restaurar una vidriera deteriorada a fer servir únicament la goma aràbiga com a aglutinant. Aquest adhesiu no obstant grogueja molt notablement passat un cert temps i es comporta força diferent de la cua de peix. Aquest fet fa molt detectables les vidrieres restaurades en els treballs realitzats per la casa Elizalde , els panells esgrogueeixen ostensiblement.

A partir de la publicació de Strobl es va poder començar una nova restauració per part del coautor d’aquest text ( Jordi Bonet ) (9), on es treballava de manera localitzada, es prioritzava la mínima intervenció i s’intervenia mantenint els materials originals de la vidriera . Totes les restauracions anteriors havien treballat desarmant tota la vidriera per reinstal·lar totes les boles i llautons, el material pictòric en aquest cas, a una nova base de vidre.

En el cas d’aquest tipus de vidrieres cal ressaltar que la fragilitat dels materials emprats feien molt susceptible les vidrieres de patir algun tipus d’alteració . Va ser durant molts anys pràcticament impossible de restaurar perquè el procediment era desconegut a la majoria de vidriers i conservadors o era tan laboriosa la seva reparació que la feia econòmicament inviable. És molt probable que les vidrieres amb fractures al vidre posterior fossin rebutjades. El nombre d’objectes conservats a Catalunya és més gran que el nombre d’objectes conservats a Anglaterra. Els dos adhesius
usats són solubles en aigua , les filtracions als panells acaben en pèrdua d’adhesió de les partícules, desencadenant altres deterioraments. Això és
més probable que passi a països amb règims de pluja més severs.

Els problemes de conservació dels vitralls parteixen de la seva pròpia constitució estructural, agreujada per les pobres prestacions dels adhesius escollits. Els vitralls cloisonné eren fràgils i febles ja a principi de segle quan van sortir dels tallers on es van construir. La fractura accidental del vidre posterior és relativament freqüent ja que en desprendre’s alguna de les partícules queda atrapada entre els dos vidres i la capa pictòrica de vidre adherit , afavorint l’increment de tensions i el trencament d’algun dels vidres.

El deteriorament estructural, el trencament dels vidres és la darrera de les etapes de l’evolució dels vitralls, el pas previ, el despreniment dels elements, boles de vidre, vidre mòlt o les tires de llautó ve donat per la feble adhesió als adhesius i sol ser detectable en qualsevol dels objectes conservats. Encara que els materials emprats són coneguts des de l’antiguitat i han tingut multitud d’aplicacions, cal ressaltar que cap d’elles ha estat mai sobre vidre.

La combinació de materials és única no es pot extreure gaire de la bibliografia existent, ni dels materials i la seva utilització en l’art ni de la literatura clàssica de vidrieres emplomada: Theophilo (10), Cennini (11), Pisa (12), Neri (13), Vell (14).

Els dos adhesius que s’utilitzaven en la construcció de les vidrieres , la goma aràbiga i la cua de peix. Apareixen ja als llibres clàssics de materials i mètodes per a la pintura (15,16,17) i fins i tot es plantegen algunes de les limitacions del seu ús. Tampoc no ofereixen informació extrapolable a aquesta aplicació els articles de químics i conservadors ja que el substrat a fixar és completament diferent (18,19,20), en aquest cas els adhesius no fixen pigments, paper ni poroses superfícies de fusta. El substrat a unir és per una banda les tires de llautó amb el vidre base i de l’altra les boles i la pols
de vidre. Totes dues són unions molt difícils ja que són superfícies que dificulten l’adherència dels adhesius. La superfície del vidre està envoltada d’una capa fina de sílice hidratada (21) i es desconeix la influència que aquesta pugui tenir sobre l’adhesiu a llarg termini.

El petit panell tractat de 52 x 52 cm ha passat per totes les vicissituds que ha causat el desconeixement d’aquests objectes. Propietat d’un col·leccionista privat, va ser dipositada al taller de restauració el 1989. Probablement és un fragment d’un dels fulls d’un paravent, encara que se’n desconeix l’origen i no hi ha cap documentació sobre la seva autoria, per la qual cosa només suposem que va ser obra de Frederic Vidal Puig . El plafó va ser tractat en dues fases diferents, inicialment es va seguir un programa de conservació seguint els materials i mètodes descrits al catàleg de l’exposició, que va donar ràpidament resultats molt pobres.

La intervenció inicial va consistir a desmantellar completament els panells, i traslladar la capa de comptes i pols de vidre a un nou vidre sobre el qual es van adherir novament, els filferros i els comptes. Aquest procés reconstructiu és molt intrusiu i l’objecte resultant del tractament, després de la manipulació completa del material de l’objecte, conté poc de les característiques de l’inicial, encara que es conservi el material i el contingut pictòric, clarament perd part de la seva autenticitat i esperit. No és un procés d’ anastilosi ja que el vidre de la base és completament nou i encara que les partícules es distribueixin novament a la posició correcta per recompondre la composició inicial, cada partícula ocupa una nova posició. Aquestes són indistingibles entre si. Aquest fet és inapreciable a l’ull de l’observador, però la manipulació del material pictòric és completa.