Els tres panells de les dames de Cerdanyola es van dur a terme cap al 1910, per a la residència del comerciant i joier Evarist López, reformada sota la direcció de l’arquitecte Eduard Maria Balcells Buïgas.
L’edifici originari havia estat el primer teatre casino de Cerdanyola (1894), obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas. Al marge del tríptic, la casa comptava amb altres elements de vitrall, com ara portes i finestres, que configuraven un conjunt excepcional. Els vitralls estan inclosos dins de l’Inventari del Patrimoni Cultural Català.
Instal·lats a l’antic saló de la casa, es tracta de tres panells de grans dimensions que representen dues escenes. El panell situat en un dels laterals s’ha anomenat Damas del gronxador . I els dos panells frontals, que se situen en un mateix escenari interromput pel pilar de la façana, les Dames del llac o Dames dels cignes i les Dames de les tulipes . Al primer, les dues figures femenines són al capdamunt d’una barca envoltada de cignes, i al segon, les dames recullen flors a la vora del llac.
Iconogràficament, crida l’atenció la presència constant de flors, que podria tenir una lectura simbòlica, que arriba al zenit a l’escena del llac on les dames alimenten els cignes amb peònies ―la rosa sense espines―, en una imatge que podria tenir lectures literàries que ens remeten a la consumació de l’amor i al mite de Leda i el cigne. De fet, els tres panells podrien fer al·lusió als tres estadis de l’amor: l’enamorament, l’esplendor i la malenconia. Destaquen la riquesa dels vestits i de les joies, que tenen un clar ressò centreeuropeu, influenciat per Alphonse Mucha i Eugène Grasset. El protagonisme destacat de les joies podria ser una referència a l’amo de la casa, propietari de la joieria L’Illa de Cuba, a la Plaça Reial de Barcelona. La presència d’escenes de dames ballant o en un jardí és una constant a l’època i apareix a altres vidrieres.
Tot i que l’autoria del disseny continua sent un misteri, no es pot descartar la intervenció directa o indirecta d’Alexandre de Riquer, que freqüentava Cerdanyola i el seu nucli d’estiuejants. De fet, alguns versos de la seva obra Crisantemes semblen evocar l’escena. L’execució tècnica l’han atribuït Rodon i Vila-Grau al vidrier alsacià Ludwig Dietrich von Bearn, que va tenir taller a Barcelona i va destacar a la tècnica de la grisalla. De tota manera, no es poden descartar altres intervencions o autories de vitralls barcelonins de l’època. Sembla que la direcció i concepció original del conjunt correspon a l’arquitecte Eduard Maria Balcells, autor de la reforma de l’edifici, i de qui s’ha pogut localitzar, entre els quaderns de joventut, l’esbós d’una dama recollint flors, que pot recordar l’escena de l’anomenada Dama de la Tulipa.
Els tres panells estan elaborats amb vidre catedral i vidre plaqué, alguns rebaixats i esmaltats, i són una obra mestra de la tècnica de la grisalla, amb una utilització subtil i depurada que queda palesa en les delicades faccions de les dames. Estilísticament, destaca la simplificació i l’elegància del dibuix, delimitat per les línies negres del plom i de la grisalla, i la rica combinació d’una gran varietat de colors, aconseguits amb la combinació dels diferents tipus de vidres, esmalts i grisenques.
El 2012, el Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) plantegen la necessitat de posar en marxa la restauració de les vidrieres, que es desenvolupa successivament entre els anys 2013 i 2014 , començant pels vitralls més danyats: les Dames de les tulipes, les Dames del llac i les Dames del gronxador. El projecte l’han finançat la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola.
Problemes de conservació
Els vitralls plantejaven, per una banda, els problemes típics del seu envelliment natural i d’altres propis de l’exposició a agents externs i de les limitacions del disseny.
En el conjunt de vidrieres de les Dames de les tulipes hi havia una concentració força elevada de peces fracturades. Trobem algunes consolidacions provisionals fetes amb adhesiu vinílic i amb silicona.
Els esmalts verds i blaus es trobaven greument alterats en alguns casos. La comparació amb les fotografies fetes el 1983 va permetre comprovar que no hi havia hagut evolució aparent d’aquests deterioraments, des que els vitralls no s’exposaven a les condicions ambientals exteriors.
Així mateix, alguns esmalts grocs ―similars en color i transparència a un groc de plata― tenien esquerdes en superfície.
Es documenten plafó a plafó, les peces fracturades, els residus dipositats i l’estat i traça del plom, i es fan fotografies i esquemes. Inicialment, es pretenia analitzar mostres dels esmalts degradats, però finalment no va ser poss
1984: Els vitralls es desmunten del seu emplaçament i s’exposen a la Fundació Miró. Ja no tornen a l’edifici original.
2009: Els vitralls es recullen d’un magatzem. Es netegen i s’instal·len en un marc isoterm nou, mantenint l’estructura metàl·lica de les vidrieres originals.
Etapes de la restauració
Els vitralls es desmunten i es munten un per un, i per evitar deixar un forat als finestrals el museu imprimeix lones que els reprodueixen. El desmuntatge de tots els panells comença amb la retirada de la massilla amb espàtules fines de baix impacte.
El procés de neteja s’adequa als residus que cal retirar, amb la precaució que no hi hagi pèrdua de capes pictòriques. Els vitralls es troben recoberts per una capa homogènia de residus poc adherida; s’empra aigua i alcohol al 50%, que s’aplica amb turundes de cotó, i que s’asseca, tot seguit, amb paper de cel·lulosa.
Les peces fracturades es consoliden amb resina epoxídica Hxtal NYL-1® i les peces reintroduïdes es marquen discretament amb l´any i el nom del taller.
A continuació, es resolen localment els ploms. La intervenció permet observar que el plom usat té una ànima de només 1 mm, i és habitualment 1,5 mm. Són daurats a la cara interna. Aquest fet s’afegeix a un disseny que utilitza ploms llargs de diferents gruixos, per lligar peces molt grans i pesades. Aquests dos casos fan que la xarxa sigui especialment feble i el moviment de les vidrieres molt delicat. Es mouen sempre recolzant-los sobre taulons rígids, tallats a la mida de cada panell.
Per aconseguir l’estanquitat de les vidrieres i la rigidesa, s’aplica massilla als panells, amb espàtula, de forma manual i controlada.
Finalment, es transporten els vitralls restaurats, instal·lats en els marcs originals, i es canvia el sistema de col·locació original de massilla i esquerdes de fusta, per platines de ferro en L.
Bibliografia
Ràfols, JF Diccionari biogràfic d’artistes de Catalunya . Barcelona: Millà,1953.
Vila grau, J. Els vitrallers de la Barcelona modernista . Barcelona. Polígrafa, 1982.
García-martín, M.; cirici, A . Vidrieres d’un gran jardí de vidres . Barcelona: Catalana de Gas i Electricitat, 1981.
Gil farré, N.: “L’empresa de vidrieres modernistes. Rigalt, Granell i Cia. Aproximació. A: I Jornades Hispàniques d’Història del Vidre. Actes. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2001
Mueller-Weinitschke, C. “Experiències de consolidació dels traïts de contour uneix étude comparative de plusieur substances utilisées pou la fixació dels traïts de contour. Grisalle, Joune d’argen, Sanguine, email et peinture a froid”. Fòrum pour la conservation et la restauration des vitraux. Liege, del 19 al 22 juny, 1996. Sura. Commission royale des Monuments, Sites et Fouilles de la Regió wallonne, 1996.
Pradell, T. [ et al .]. Cranfield Materials, tècniques i conservació d’històric estainat glass “grisailles”. 2014.
Constglass project. Product Performance Picture Gallery< https://www.constglass.eu> [Consultat: 16 abril 2015].
