La llum és el més noble dels fenomis naturals perquè és el menys material i el que més s’assembla a la forma pura . Els arquitectes gòtics li van donar la mateixa orientació metafísica que a la porporció o la mesura, cosa que explica l’interès en l’ús de vidrieres per construir murs transparents.
La innovació del gòtic
L’arquitectura gòtica va emprar dos elements constructius nous: l’ arc apuntat d’ogiva i la volta de creueria ogival . Aquests i altres avenços permetran modificar l’estructura mural i espacial dels edificis en emprar un nou esquema arquitectònic en relació amb els suports. Als temples de tres naus els contraforts es troben a les naus laterals i es necessita l’ arbotant per traslladar les forces de la coberta a l’exterior. Per enfilar el contrafort amb l’arbotant i desviar verticalment el sistema resultant de forces es fa servir el pinacle .
Però no és l’ús de la volta de creueria ogival ni l’arc els que defineixen aquest estil, ni tampoc el verticalisme espacial. La diferència resideix en dos trets que no tenen precedents anteriors fins i tot en el romànic anglonormand :
- La llum com a principi actiu de lart gòtic amb un efecte de lluminositat sense precedents.
- Una nova concepció estètica i espacial entre forma i funció dedifici.
La vidriera, el secret de la llum
La llum inunda tot l’espai gòtic en forma de potents feixos tamisats pels vidres dels vitralls els raigs dels quals acolorits es van projectant sobre la superfície mural. En realitat, hi hauria molta més llum a través d’aquests amplíssims finestrals però els arquitectes busquen una altra cosa. Persegueixen un efecte sorprenent i transcendent que intenta elevar els fidels a una esfera suprasensorial.
La llum fon i transfigura els murs tractant de diluir-los en el reflex dels vitralls com si els volgués convertir en ells mateixos. Les vidrieres de colors són fosques, amb tons blaus i violacis que permeten crear a l’interior un efecte sobrenatural que varia constantment segons els canvis atmosfèrics i del sol.
Aquesta llum modifica tota l’arquitectura i la substància material dels murs . Es projecta sobre ells i els fon transfigurant- los per diluir-se en un reflex multicolor de vidrieres com si volguessin convertir-se en elles mateixes. No es diferencia entre llum transcendent i llum material: totes les manifestacions d’aquesta llum són un reflex de la divinitat .
Davant l’ arquitectura bizantina -on l’estructura és invisible i no s’aprecia el veritable esquelet de l’edifici-, el sistema gòtic és determinat pels elements estructurals que són tots aquells que exerceixen una funció. Les formes són línies i els volums desapareixen.
La llum i la unió de forma i funció generen una nova espacialitat. La llum és font i bellesa en si mateixa ia això contribueix la gran verticalitat de la nau central, l’articulació mural de la qual no revela en cap moment que és allò sustentat ni que és allò sustentant. Només s’adverteixen formes ascendents que enllacen amb els nervis de les voltes que són el punt d’unió de línies de força .
El temple gòtic sembla salvar la llei de la gravetat més potenciada perquè res no trasllueix des del seu interior tots els recursos tècnics que estan funcionant per mantenir drets una obra tan elevada. Hi ha un espai diàfan a la nau central que no està delimitat per un mur compacte com una massa contínua, sinó per un fons espacial fluid: el de les naus laterals, trifori i el claristori , on els vitralls irradien aquesta llum suprasensorial que contribueix a desmaterialitzar l’escassa superfície de pedra dels pilars. No hi ha límits espacials ferms i apreciables sinó que són una mica fluid i molt difícil d’abastar.
La visió estètica de l’arquitectura gòtica
L’arquitectura gòtica expressa una concepció que converteix el temple en una transposició terrenal de la mansió divina i això arriba a afectar la pròpia valoració dels arquitectes com a científics que dominen les teories matemàtiques i els sistemes de proporcions.
Podem afirmar que, a l’art gòtic, l’ estètica de la llum guarda una relació directa amb la metafísica de la llum . Els constructors de catedrals usen un sistema de proporcions derivat de l ‘ estètica del número present al llegat de Sant Agustí . El nombre pot conduir a l’intel·lecte des de la perfecció de les coses creades i d’aquí a la veritat invisible que està en relació directa amb la idea de Déu.
Així es desenvolupen les porporcions de planta i alçat on l’arquitecte recorre a l’ús de la geometria mitjançant l’ús d’un mòdul basat en certs polígons regulars com el rectangle i que podem trobar present (plantes i alçats) en alguns tractats i documents gràfics com del àlbum d’arquitectura de Villard d’Honnecourt .
