La restauració del tríptic de les Dames de Cerdanyola


El tres plafons de les dames de Cerdanyola es van dur a terme cap a 1910, per a la residència del comerciant i joier Evarist López, reformada sota la direcció de l’arquitecte Eduard Maria Balcells Buïgas.

L’edifici originari havia estat el primer teatre–casino de Cerdanyola (1894), obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas. Al marge del tríptic, la casa comptava amb altres elements de vitrall, com ara portes i finestres, que configuraven un conjunt excepcional. Els vitralls estan inclosos dins de l’Inventari del Patrimoni Cultural Català.

Instal·lats a l’antic saló de la casa, es tracta de tres plafons de grans dimensions que representen dues escenes. El plafó situat en un dels laterals s’ha anomenat Dames del gronxador. I els dos plafons frontals, que se situen en un mateix escenari interromput pel pilar de la façana, les Dames del llac o Dames dels cignes i les Dames de les tulipes. En el primer, les dues figures femenines estan a dalt d’una barca envoltada de cignes, i en el segon, les dames recullen flors a la vora del llac.

Iconogràficament, crida l’atenció la constant presència de flors, que podria tenir una lectura simbòlica, que arriba al seu zenit a l’escena del llac on les dames alimenten els cignes amb peònies ―la rosa sense espines―, en una imatge que podria tenir lectures literàries que ens remeten a la consumació de l’amor i al mite de Leda i el cigne. De fet, els tres plafons podrien fer al·lusió als tres estadis de l’amor: l’enamorament, l’esplendor i la malenconia. Destaquen la riquesa dels vestits i de les joies, que tenen un clar ressò centreeuropeu, influenciat per Alphonse Mucha i Eugène Grasset. El protagonisme destacat de les joies bé podria ser una referència a l’amo de la casa, propietari de la joieria La Isla de Cuba, a la Plaça Reial de Barcelona. La presència d’escenes de dames ballant o en un jardí és una constant a l’època i apareix en altres vitralls.

Tot i que l’autoria del disseny continua sent un misteri, no es pot descartar la intervenció directa o indirecta d’Alexandre de Riquer, que freqüentava Cerdanyola i el seu nucli d’estiuejants. De fet, alguns versos de la seva obra Crisantemes semblen evocar l’escena. L’execució tècnica l’han atribuïda Rodon i Vila-Grau al vitraller alsacià Ludwig Dietrich von Bearn, que va tenir taller a Barcelona i va destacar en la tècnica de la grisalla. De totes formes, no es poden descartar altres intervencions o autories de vitrallers barcelonins de l’època. La direcció i concepció original del conjunt sembla correspondre a l’arquitecte Eduard Maria Balcells, autor de la reforma de l’edifici, i de qui s’ha pogut localitzar, entre els quaderns de joventut, l’esbós d’una dama recollint flors, que pot recordar l’escena de l’anomenada Dama de la Tulipa.

Els tres plafons estan elaborats amb vidre catedral i vidre plaqué, alguns d’ells rebaixats i esmaltats, i són una obra mestra de la tècnica de la grisalla, amb una utilització subtil i depurada que queda palesa a les delicades faccions de les dames. Estilísticament, destaca la simplificació i l’elegància del dibuix, delimitat per les línies negres del plom i de la grisalla, i la rica combinació d’una gran varietat de colors, aconseguits amb la combinació dels diferents tipus de vidres, esmalts i grisalles.

L’any 2012, el Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) plantegen la necessitat d’endegar la restauració dels vitralls, la qual es desenvolupa successivament entre els anys 2013 i 2014, començant per els vitralls més malmesos: les Dames de les tulipes, les Dames del llac i les Dames del gronxador. El projecte l’han finançat la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola.

Problemes de conservació

Els vitralls plantejaven, d’una banda, els problemes típics del seu envelliment natural i d’altres propis de l’exposició a agents externs i de les limitacions del seu disseny.

En el conjunt de vitralls de les Dames de les tulipes hi havia una concentració força elevada de peces fracturades. Trobàvem algunes consolidacions provisionals fetes amb adhesiu vinílic i amb silicona.

Els esmalts verds i blaus es trobaven greument alterats en alguns casos. La comparació amb les fotografies que s’havien fet el 1983 va permetre comprovar que no hi havia hagut evolució aparent d’aquests deterioraments, des que els vitralls no s’exposaven a les condicions ambientals exteriors.

Així mateix, alguns esmalts grocs ―similars en color i transparencia a un groc de plata― tenien clivelles en superfície.

Es documenten plafó a plafó, les peces fracturades, els residus dipositats i l’estat i traça del plom, i es fan fotografies i esquemes. Inicialment, es pretenia analitzar mostres dels esmalts degradats, però finalment no va ser possible extreure mostres d’àrees no visibles, i es va descartar de fer-ho.

Les possibles solucions a les alteracions dels vitralls es plantegen en coordinació amb els conservadors del CRBMC i la direcció del museu, i s’acorda prioritzar la conservació del plom original, atesa la seva exhibició en el museu. En alguns casos, la debilitat del plom estava en el llindar de ser substituït per plom nou. Es minimitza l’ús de materials de restauració, com els recobriments o les pintures de retoc per als esmalts alterats o per a les noves soldadures de estany-plom. Es treballa en millorar la fixació del vitrall al marc, amb l’objectiu de facilitar la manipulació dels plafons i les tasques dels conservadors.

Restauracións anteriors

1980: Algunes reintegracions fetes per J.M.Bonet.

1984: Els vitralls es desmunten del seu emplaçament i s’exposen a la Fundació Miró. Ja no tornen a l’edifici original.

2009: Els vitralls es recullen d’un magatzem. Es netegen i s’instal·len en un marc isoterm nou, i es manté l’estructura metal·lica dels vitralls originals.

Etapes de la restauració

Els vitralls es desmunten i es munten d’un en un, i per evitar deixar un buit en els finestrals el museu imprimeix lones que els reprodueixen. El desmuntatge de tots els plafons s’inicia amb la retirada de la massilla amb espàtules fines de baix impacte.

El procés de neteja s’adequa als residus que s’han de retirar, amb la precaució que no hi hagi pèrdua de capes pictòriques. Els vitralls es troben recoberts per una capa homogènia de residus poc adherida; s’empra aigua i alcohol al 50%, que s’aplica amb turundes de cotó, i que s’asseca, a continuació, amb paper de cel·lulosa.

Les peces fracturades es consoliden amb resina epoxídica Hxtal NYL-1®, i les peces reintroduïdes es marquen discretament amb l’any i el nom del taller.

A continuació, es ressolden localment els ploms. La intervenció permet observar que el plom usat té una ànima de només 1 mm, essent habitualment de 1,5 mm. Són daurats en la cara interna. Aquest fet s’afegeix a un disseny que usa ploms llargs de diferents gruixos, per lligar peces molt grans i pesades. Aquest dos casos fan que la xarxa sigui especialment dèbil i el moviment dels vitralls molt delicat. Es mouen sempre recolzant-los sobre taulons rígids, tallats a la mida de cada plafó.

Per tal aconseguir l’estanquitat dels vitralls i rigidesa, s’aplica massilla als plafons, amb espàtula, de forma manual i controlada.

Finalment, es transporten els vitralls restaurats, instal·lats en els marcs originals, i es canvia el sistema de col·locació original de massilla i clivelles de fusta, per platines de ferro en L.

Bibliografia

Ràfols, J.F. Diccionario biográfico de artistas de Catalunya. Barcelona: Millá,1953.

Vila grau, J. Els vitrallers de la Barcelona modernista. Barcelona. Polígrafa, 1982.

García-martín, M.; cirici, A. Vidrieras de un gran jardín de vidrios. Barcelona: Catalana de Gas y Electricidad, 1981.

Gil farré, N.: “L’empresa de vitralls modernistes. Rigalt, Granell y Cia. Aproximació. A: I Jornades Hispàniques d’Història del Vidre. Actes. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2001

Mueller-Weinitschke, C. “Expériences de consolidation des traïts de contour une étude comparative de plusieur substances utilisées pou la fixation des traïts de contour. Grisalle, Jaune d’argen, Sanguine, émail et peinture a froid”. Forum pour la conservation et la restauration des vitraux. Liege, del 19 al 22 juny, 1996. Lieja. Commission royale des Monuments, Sites et Fouilles de la Région wallonne, 1996.

Pradell, T. [et al.]. Cranfield Materials, techniques and conservation of historic stained glass “grisailles”. 2014.

Constglass project. Product Performance Picture Gallery <http://www.constglass.eu> [Consultat: 16 abril 2015].

2017-11-29T08:46:57+00:00

Deje su comentario

Solicita un presupuesto!